Ja fa gairebé un any que els mitjans de comunicació van començar a parlar de l’existència d’una crisi que no és només financera, com ens volen fer creure, sinó també de producció, energètica, ecològica i
alimentària.
La situació financera actual és el reflex d'un model econòmic en el qual és millor negoci especular financerament que produir béns reals, fins que les bombolles exploten, com va ocórrer també en aquesta ocasió. Aquesta no és una més de les crisis cícliques del capitalisme; la d'avui és molt més profunda, doncs a més de la inevitable sobreproducció que comporta de seu el capitalisme, significa l'explosió d'un model econòmic que ha detingut la producció en el Sud, generant atur i aprofundint la pobresa.El capitalisme, en la seva obsessió malaltissa per acumular més i més beneficis pels rics, necessita créixer permanentment per evitar entrar en Crisi: Créixer en especulació financera o d'habitatge, en explotació
laboral dels treballadors, en sous miserables i precarització, en espoli dels recursos naturals i el medi ambient, en més i més privatitzacions dels serveis públics...
Com si no en tinguéssim prou, ara tot just estem començant a pagar amb molt més patiment la seva Crisi.La UE amb les seves polítiques ultralliberals i antisocials es incapaç de trobar una sortida a la crisi que no sigui regalar diners als bancs, amenaçar els drets socials dels treballadors i de la ciutadania, amb creixents contradiccions entre els diferents estats que la composen.Un any després de l’inici, aprofitant que prop d’una tercera part del mercat laboral a l’estat espanyol es precari, milers de treballadors i treballadores som acomiadats cada dia a la fí del seu contracte precari, o
be a causa dels tancaments d’empreses o por aprovació d’ERO’s, alhora que la patronal intenta reduir les indemnitzacions per acomiadament a una propineta. Tot i que tothom està amenaçat, alguns col·lectius estan rebent més durament aquestes agressions: dones, joves, immigrants, famílies sense feina.
Els grans deutes que els bancs i constructors ens van obligar a tenir per accedir a una habitatge, ara poden fer-se servir per fer-nos fora. Per una altre part el enorme deute generat al voltant del greu dèficit comercial espanyol posa el repte de trobar sortides a la crisi dins de la política monetària de la UE.
Mentrestant, el Govern Zapatero dona 150.000 milions d’euros a la Banca sense cap tipus de condició, el 15% del PIB de l’Estat. Amb els nostres impostos paguem l’especulació capitalista.
No es pot obviar el silenci còmplice de les burocràcies sindicals: Mentre a tota Europa s’estenen les lluites de la classe treballadora, vagues generals incloses, aquí participen en les crides a la tranquil·litat i la pau social per mantenir-nos a tots i totes quiets a casa. No podran. No esperem a ser 4 milions de desocupats.
S’ha de dir clar: no hi haurà prou llocs de treball abans que s’acabin les prestacions d’atur dels acomiadats i les seves famílies.
I després, què?
Que la crisi la paguin els rics!
